dimarts 3 d’abril de 2012

EL HAVRE ( LE HAVRE)

Aki Kaurismäki. Finlàndia/França/Noruega, 2011

                    Amb: André Wilms, Kati Outinen, Jean-Pierre Darroussin i Blondin Miguel
                                          VO en francès amb subtítols en castellà. 93 minuts

 En Marcel Marx, escriptor i bohemi consumat, s’ha autoexiliat a la ciutat d’El Havre, on sent que és més a prop de la gent després d’adoptar l’honorable, encara que no gens profitós, ofici de llustrador de sabates. Ha enterrat el somni d’esdevenir un autor reconegut i viu feliç dins d’un triangle format pel seu bar preferit, la seva feina i la seva esposa Arletty. Però el destí fa que es creui amb un emigrant menor d’edat arribat de l’Àfrica negra. A en Marcel no li quedarà més remei que alçar-se un cop més davant el mur fred de la indiferència humana amb l’optimisme que el caracteritza i la solidaritat dels habitants del barri com a úniques armes. Però s’enfrontarà a la maquinària cega d’un estat constitucional representat per la policia, que segueix la pista al jove refugiat. Ha arribat l’hora de què en Marcel es llustri les sabates i ensenyi les dents.

<<El cine europeu no ha dedicat molt de temps a la mai resolta crisi dels refugiats que intenten entrar a Europa des de fora i als que hom tracta sovint de forma injusta. No tinc la solució al problema, però volia enfrontar-m’hi en aquesta pel·lícula no gens realista.>>

TRÀILER                                                                        AKI KAURISMÄKI

dimarts 10 d’abril de 2012

HABEMUS PAPAM

Nanni Moretti. Itàlia, 2011

  Amb: Michel Piccoli, Nanni Moretti, Margherita Buy, Jerzy Stuhr, Renato Scarpa i Franco Graziosi
                               VO en italià amb subtítols en castellà. 104 minuts

 El nou Papa pateix un atac de pànic poc abans d’aparèixer al balcó de Sant Pere al Vaticà per saludar els fidels que han esperat pacientment la decisió del cònclave. Els seus consellers, incapaços de convence’l que és l’home adequat per a la feina, busquen l’ajut d’un reconegut psicoanalista, famós i ateu. Però la por a la responsabilitat és quelcom al que ha d’enfrontar-se tot sol.

<<Moretti observa el Vaticà com un espai sense història, com un món allunyat del present que vol resoldre els problemes del món sense coneixe’l. A l’interior de la cort cardenalícia, el món es regeix a partir d’un seguit de cerimònies que perpetuen una tradició sense tenir en compte que , a l’exterior, els guariments del poder no poden regir una comunitat que, més enllà de la tradició religiosa, té un marcat caràcter polític.

Al llarg de la pel·lícula, Moretti estableix interessants creuaments entre la psicoanàlisi i el teatre, descobrint que la gran frustració del Papa és no haver estat actor en la seva joventut, però també estableix un genial creuament entre el teatre religiós i el laic quan mostra els cardenals vestits de vermell ocupant la platea i avortant una representació teatral.>>

TRÀILER                                 CAHIERS DU CINÉMA ESPAÑA

dimarts 17 d’abril de 2012

EL NIÑO DE LA BICICLETA (LE GAMIN AU VÉLO)

Jean Pierre i Luc Dardenne. Bèlgica/França, 2011

                       Amb: Cécile de France, Thomas Doret, Jérémie Renier i Olivier Gourmet
                                        VO en francès amb subtítols en castellà. 89 minuts

 Cyril té gairebé 12 anys i un únic pla: trobar el seu pare, que el va abandonar temporalment en un centre tutelar de menors. Per casualitat coneix Samantha, que té una perruqueria i accedeix a què el noi es quedi amb ella durant els caps de setmana. Cyril no vol reconèixer l’amor que Samantha sent per ell, un amor que le noi necessita desesperadament per calmar la seva ràbia.

<<Cyril es troba absorbit per l’hostilitat d’un món que no comprèn, que el fa patir i que l’obliga en certa manera a conviure amb la maldat. Un neguit psicològic i una complexitat moral en la que els Dardenne han indagat amb subtilesa, provocació i densitat.

El personatge de Cyril és l’hereu directe de tots aquells éssers quasi marginals, desarrelats, empipats i desencantats, impotents sentimentals per culpa del laberint de violència social en què es troben atrapats des de sempre. Amb la seva bondat aparentment gratuïta, el gest de salvació de Samantha introdueix per primera vegada una mica d’esperança en el cinema dels Dardenne.>>

TRÀILER                                                                      DIRIGIDO

dimarts 24 d’abril de 2012

SI NO NOSOTROS, ¿QUIÉN?  (WER WENN NICHT WIR)

Andres Veiel. Alemanya, 2011

Amb: August Diehl, Lena Lauzemis i Alexander Fehling

VO en alemany amb subtítols en castellà. 124 minuts

Alemanya occidental, any 1961. El jove universitari Bernward Vesper descobreix que té moltes coses en comú amb la jove universitària Gudrun Ensslin. Tots dos se senten fascinats per la literatura i es pregunten sobre el paper dels seus pares durant el III Reich. Mercès als coneixements i a la dedicació de Gudrun, Bernward funda una editorial. Tots dos comparteixen feina i llit. S’estimen apassionadament malgrat l’actitud contrària de les seves famílies. Davant la inquietud creixent de l’època, l’enèrgica parella ataca aferrissadament el conformisme imperant.

Al 1964 es traslladen a Berlín, on uneixen les seves forces amb escriptors d’esquerres i activistes polítics per crear un moviment de porpocions globals: Si no nosaltres, ¿qui? Si no ara, ¿quan?

Malgrat tenir una editorial política d’èxit, per Gudrun ja no n’hi ha prou amb les paraules. La parella coneix el rebel Andreas Baader i Gudrun se sent atreta per les seves opinions radicals. Al 1968 Gudrun s’integra a la causa proviolència d’Andreas Baader, mentre Bernward arrisca la seva salut mental prenent drogues psicodèliques amb la dèria d’aconseguir escriure la novel·la que canviarà el món.

TRÀILER

dimarts 6 de març de 2012

LA PIEL QUE HABITO

Pedro Almodóvar. Espanya, 2011

Amb: Antonio Banderas, Elena Anaya, Marisa Paredes, Jan Cornet i Roberto Álamo

VO en castellà. 120 minuts

Un film-collage on conviuen en estranya dissonància diferents gèneres i tributs cinematogràfics, però on, sobretot, hom identifica el toc Almodóvar, aquella penetrant forma de mirar el món que uneix elements dispars i lliga tons antagònics fins a l’histrionisme, i que sovint juga amb l’asurd, l’impensable o l’improbable sense poder detectar la menor vacil·lació en la impúdica actitud del cineasta.

Contemplant La piel que habito hom capta immediatament allò que d’ella és evident. D’n costat, que es tracta d’una incursió en el thriller, gairebé gòtic, amb algunes referències al giallo italià i amb una temàtica de fons que remet al cine fantàstic francès i sense oblidar-nos que també es fa ressò del Frankenstein de Mary Shelley o fins i tot del Caligari de Robert Wiene. De l’altre, la necessitat, gairebé física, de tornar al melodrama com a espai des del qual Almodóvar pot seguir exaltant de forma incansable l’element femení tant en la seva vessant combativa com en la de la seva aparent fragilitat. Finalment, la impossibilitat de renunciar completament a la comèdia.

TRÀILER                                                                                           DIRIGIDO

dimarts 13 de març de 2012

POTICHE, MUJERES AL PODER (POTICHE)

François Ozon. França, 2010

Amb: Catherine Deneuve, Gérard Depardieu, Fabrice Luchini, Karin Viard, Judith Godréche i Jérémie Regnier

VO en francès amb subtítols en castellà. 103 minuts

Sainte-Gudule, nord de França, 1977. Suzanne és una dona consagrada a la seva llar i la seva família i sotmesa a l’acomodat industrial Robert Pujol. Robert dirigeix amb mà de ferro la seva fàbrica de paraigües i té un comportament desagradable i dèspota tant amb els obrers com amb els seus fills i amb Suzanne, a qui considera tan sols una dona objecte. Després d’una vaga i del segrest del seu marit, ella ha d’assumir la direcció de l’empresa i, per sorpresa de tothom, es revela com una dona intel·ligent, capacitada i decidida. Però quan Robert torna a casa, en plena forma desprès d’una cura de repòs, la situació es complica…

En francès, el terme potiche fa referència a una mena de gerro gran o a qualsevol objecte decoratiu d’escàs valor que es col·loca damunt d’un moble o sobre la xemeneia només per decorar un espai sense que tingui cap altre utilitat. Aquesta mateixa paraula, en lleguatge coloquial, s’utilitza de forma despectiva per referir-se a una dona que no té un paper propi i que viu a l’ombra del seu marit.

TRÀILER

dimarts 20 de març de 2012

LA FUENTE DE LAS MUJERES (LA SOURCE DES FEMMES)

Radu Mihaileanu. França, 2011

Amb: Leila Bekhti, Hafsia Herzi, Biyouna, Saleh Bakri, Sabrina Ouazani, Hiam Abbass i Mohamed Majd

VO en àrab (darija) amb subtítols en castellà. 135 minuts

En un poblet entre el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar l’aigua a la font que neix dalt d’una muntanya sota un sol de justícia. Així ha estat des del principi dels temps. Fins que un dia Leila, una jove casada, proposa a la resta de dones una vaga d’amor: res de sexe fins que els homes col·laborin en el trasllat de l’aigua fins a la vila.

<<Estava convençut des del principi que aquesta història seria més poderosa si es narrava des d’0un context musulmà que ens permetés tractar l’Alcorà i l’Islam, temes lligats moltes vegades a tòpics i fantasies. Vaig disposar d’un període de recerca que em va permetre visitar els pobles on rodaríem i conèixer les dones que allí hi vivien; també em semblava fonamental que la pel·lícula es filmés en àrab, per la seva autenticitat i sonoritat.>>

TRÀILER                                                                          RADU MIHAILEANU

ÚNICAMENT TRES SESSIONS: 16.00, 18.30 i  20.50 h

dimarts 27 de març de 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN (NADER AND SIMIN, A SEPARATION)

Asghar Farhadi. Iran, 2011

Amb: Leila Hatami, Peyman Moaadi, Shahab Hosseini, Sareh Bayat i Sarina Farhadi

VO en farsi amb subtítols en castellà. 123 minuts

Quan la seva esposa el deixa, Nader contracta una jove perquè tingui cura delo seu pare malalt. Però no sap que la dona no tan sols està embarassada, sinó que treballa sense el consentiment del seu pertorbat marit. Nader no triga en trobar-se enmig d’un embolic de mentides, manipulacions i enfrontaments.

<<La pel·lícula descriu amb detall i capacitat emotiva el procés de divorci entre dos membres de l’alta societat del país, la mateixa que ha d’enfrontar-se diàriament amb unes normes socials i de justícia dictades per una teocràcia que continua sent estranya malgrat la seva implantació quasi definitiva i unes estructures socials que no acaben d’amotllar-se a la modernitat occidental desitjable pels protagonistes. Farhadi no realitza un film polític, ni de denúncia, sinó un poderós artefacte descriptiu de la societat del seu país, banyat amb un eficient desplegament emocional.>>

TRÀILER                                                                            DIRIGIDO