HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre i desembre
dimarts 5 de març de 2013


Pedro Pérez Rosado. Espanya, 2011
amb: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed, Aziza Brahim,
Ainina Sidagmet i Mohamed Moulud
VO en castellà i en àrab (hassanie) amb subtítols en castellà. 88 minuts

Wilaya és una senzilla i bonica història sobre dues germanes
que es retroben en els campaments saharians. Ens explica
com és la vida allí a través de Fatimetu, una espanyola d’origen
sahrauí que es veu obligada a tornar als campaments
desprès de la mort de la seva mare.
«Existeix una jove generació de sahrauís que no va viure la descolonització
del Sàhara Occidental, l’ocupació per part del Marroc
i la lluita per la independència. Segueixen reivindicant el seu
dret a l’autodeterminació, però pels seus lligams amb Espanya i
altres països europeus, han conegut una forma de vida més cosmopolita
i moderna que la seva. Són el resultat d’un mestissatge
cultural.
Existeix un contrast entre aquella imatge tradicional que tenim
dels pobles del Magrib i una creixent influència de la moda de
caire occidental que, a poc a poc, es va obrint pas. La tecnologia
també arriba als llocs més recòndits del desert: no hi ha sahrauí
que no tingui telèfon mòbil en els camps de refugiats. El protagonisme
de la dona és clau perquè em permetia parlar d’aspectes
diferents del discurs habitual dels homes. Ells parlen de guetos,
de repressions, de lluita per l’autodeterminació. Elles parlen de la
recerca de la llibertat en general, la llibertat individual primer, i
col·lectiva després.»

TRÀILER                                                   PEDRO PÉREZ ROSADO

dimarts 12 de març de 2013


Thierry Binisti. França/Israel/Canadà, 2011
amb: Agathe Bonitzer, Mahmoud Shalaby i Hiam Abbass
VO en francès, hebreu i àrab amb subtítols en castellà. 99 minuts

Tal és una jove francesa que viu a Jerusalem. Quan un
atemptat suïcida trastorna la seva existència, decideix escriure
una carta a un palestí imaginari, la posa dins d’una
ampolla i li demana al seu germà que la llenci al mar prop de
Gaza. Sorprenentment, rebrà la resposta d’un enigmàtic “gazaman”.
«L’única manera de donar sentit als sentiments contradictoris
que vivien en el meu interior era a través de la ficció i sota la
forma del diàleg», raona l’escriptora francesa Valérie Zenatti,
que el 2005 va publicar la novel·la en què es basa el film, a
partir dels seus records d’Israel, on va viure entre els 13 i els
21 anys. «Fou l’època en què va despertar la meva consciència
política.» I afegeix: «A ambdós costats hi ha gent que només veu
l’altre com un ens hostil, salvatge i indiferent.» Thierry Binisti
també tenia els seus motius per dur el llibre a la pantalla:
«Tant a Israel com a Cisjordània no existeix únicament la preocupació
política. També viuen, s’enamoren i satisfan els seus desitjos.
Tenia ganes de mostrar-ho. Quan vaig descobrir el llibre,
vaig tenir la sensació de que expressava un estat d’ànim i una
mirada molt propera a la meva, el desig d’estar a favor dels dos
costats, d’atorgar la paraula a personatges que mai no tenen la
possibilitat real de parlar ni d’entendre’s.»


dimarts 19 de març de 2013


Emanuele Crialese. Itàlia, 2011
amb: Filippo Pucillo, Donatella Finocchiaro, Mimmo
Cuticchio, Giuseppe Fiorello i Claudio Santamaría
VO en italià amb subtítols en castellà. 88 minuts

Terraferma és la història d’una Sicília sense contaminar,
fonamentalment habitada per pescadors. Malgrat que
pràcticament no coneixen el turisme, els illencs estan començant
a canviar dementalitat en adonar-se’n del potencial
d’aquesta nova indústria. Al mateix temps han d’enfrontar-
se a l’arribada d’estrangers sense papers i a una
nova llei que els obliga a rebutjar tots aquells que demanen
ajut. Aquesta política topa directament amb la llei del mar,
que obliga a rescatar qualsevol que es trobi en dificultats.
«Vaig decidir contar aquesta història a través dels ulls de Filippo
un noi de 20 anys nascut i criat en una illa de la que mai no
ha sortit. Filippo parla la llengua de la seva gent, la gent del
mar, gent de poques paraules. El seu avi li va ensenyar a respectar
la llei del mar, a sobreviure pescant per poder ser lliure,
a viure d’allò que el mar ofereix i a allunyar-se dels diners, el
consumisme i els excessos. Al pare de Filippo el mar se l’endugué
dos anys abans i, a part dels records d’un home que ha
arribat a mitificar, ha heretat la seva vella barca de fusta, les
seves xarxes de pescar i el seu ofici de pescador. Mentrestant
Giulietta, la seva mare, voldria allunyar el seu fill d’aquesta
forma de vida.»

TRÀILER                                                                                EMANUELE CRIALESE



dimarts 26 de març de 2013


Ken Loach. Gran Bretanya, 2012
amb: Paul Brannigan, John Henshaw, Gary Maitland,
William Ruane i Jasmin Riggins
VO en anglès amb subtítols en castellà. 101 minuts

«Aquesta història em va interessar perquè a finals de l’any
passat, a Anglaterra, el nombre de joves en atur va superar el
milió per primera vegada. Volia parlar d’aquesta generació de
joves, molts dels quals no tenen cap perspectiva de futur. Estan
gairebé convençuts de que mai no trobaran feina, una ocupació
fixa i estable. Quin efecte pot tenir això sobre els joves i la
imatge que tenen d’ells mateixos?
La pel·lícula transcorre a Glasgow. Podria haver discorregut a
ciutats com Liverpool, Newcastle o Manchester, però el meu
guionista Paul Laberty és de la costa oest i és un univers que
coneix molt bé i que li resulta inspirador. I Glasgow és una
ciutat amb tanta força que ens semblava el lloc ideal per a
situar l’acció. Té una identitat molt marcada, encarnada per
la cultura dels seus habitants, pel seu sentit de l’humor, pel seu
punt de vista sobre la vida i amb llocs plens d’història. És una
terra solidària, gens individualista, tot i que els seus habitants
estan passant per les mateixes dificultats que en altres llocs.
En aquesta ocasió he triat fer una comèdia per esperit de contradicció
i perquè sempre tinc ganes d’intentar noves vies. El
procés és el mateix: fer que l’espectador comparteixi les experiències
dels meus personatges.»

TRÀILER                                                                   KEN LOACH