dimarts 4 de novembre de 2014

OMAR

Hany Abu-Assad. Palestina, 2013

amb: Adam Bakri, Leem Lubany, Waleed F. Zuaiter, Samer Bisharat I Eyad Hourani

VO en àrab amb subtítols en castellà. 97 minuts

<<En el cas d’Omar, totes les escenes són creïbles i s’acosten molt a la realitat. És veritat que la pel·lícula es basa en una estructura dramàtica amb coincidències que poden semblar fictícies, però només en una ocasió vaig desviar la narrativa per obtenir més dramatisme. A part d’això, crec sincerament que tota la pel·lícula reflecteix la Palestina ocupada tal com és avui.

El mur d’aïllament ha dividit ciutats, pobles i camps de refugiats palestins, superant les zones on viuen. En molts casos no queda molt clar quina és la part ocupada i quina no. Per exemple, a Jerusalem, ambdós costats del mur estan ocupats. La meva intenció va ser crear una ciutat palestina virtual en la que el mur divideix la ciutat, el poble i el camp de refugiats sense que hi hagi diferències entre ambdós costats.

Saltar el mur forma part de la vida quotidiana a Palestina. Fins i tot hi ha persones que es guanyen la vida ajudant altres persones a enfilar-se al mur. Cal entendre que el mur d’aïllament no es construeix com una frontera entre Israel i Cisjordània, sinó per separar els palestins. Alguns pobles han estat partits per la meitat. Saltar el mur és una ocupació diària, i es fa per raons molt diferents: feina, família, supervivència i, per descomptat, amor.

El tema principal d’Omar és la confiança, la seva importància en les relacions humanes i la seva volatilitat. La confiança està en la base de l’amor, de l’amistat i de la lleialtat. És intangible, pot ser molt forta i molt fràgil alhora.>>

TRÀILER                                                 HANY ABU-ASSAD

DOSSIER DE LA PEL·LÍCULA

dimarts 11 de novembre de 2014

ALÌ HA GLI OCCHI AZZURRI

(ALÍ DE OJOS AZULES)

Claudio Giovannesi. Itàlia, 2012

Amb: Nader Sarhan, Stefano Rabatti, Brigitte Apruzzesi i Marian Valenti Adrian

VO en italià amb subtítols en castellà. 99 minuts

<<L’Alí té els ulls blaus és una pel·lícula que vol parlar sobre l’adolescència a la societat multicultural italiana d’avui: la vitalitat i la complexitat de l’adolescència, la recerca turbulenta d’una identitat.

Nader, egipci nascut a Roma, és per a mi un símbol de la segona generació italiana: la identitat en el seu esdevenir, una balança entre l’herència de la religió i les lleis del seu pare i els costums occidentals de la Itàlia d’avui. Nader, en aquest equilibri, està cremant aquesta suspensió, i l’intent inconscient de conèixer-se a si mateix es converteix en una història èpica i quotidiana.

De vegades la integració en àrees de l’extraradi es confon amb l’homologació, amb la pèrdua de la pròpia cultura i religió, per abraçar el nihilisme actual de la societat de consum.

Però escollint quedar-se al costat de Nader, només un pas enrere, les raons que prevalen en la seva lluita diària són les de l’adolescència, amb els seus valors morals absoluts: vivint l’amor sense barreres i l’amistat com a fraternitat.

El punt de partida d’aquest treball és precisament el conflicte que Nader experimentava com a esser humà, abans de convertir-se en el personatge: l’amor per una noia italiana, viscut quasi en clandestinitat, en contra de les prohibicions dels seus pares i de la seva cultura.>>

TRÀILER                                                 CLAUDIO GIOVANNESI

DOSSIER DE LA PEL·LÍCULA

 

dimarts 18 de novembre de 2014

LES GARÇONS ET GUILLAUME,

À TABLE!

Guillaume Gallienne. França, 2013

amb: Guillaume Gallienne, François Fabian, Andre Marcon i Diane Kruger

VO en francès amb subtítols en castellà. 85 minuts

<<Gillaume y los chicos, ¡a la mesa! Esdevé una pel·lícula després d’haver estat una obra de teatre que, per les rialles en la sala i per la quantitat de persones que després volien entrar en el meu camerino, ha agradat almenys una mica. Tothom em deia: <¿Però com vols adaptar-la… Estàs boig, tu interpretaves tots els papers, ¿com vas a fer això en el cinema?>

Però jo volia fer una pel·lícula a partir d’aquesta obra per la seva riquesa còmica i emocional. Oferir sobre mi mateix i la meva trajectòria burgesa sobre l’escenari una mirada imaginada, lúdica, sensible, per comparir la bella elegància i la inversemblant grandiositat d’aquella metamorfosi: com em transformo en actor transformant-me en la meva mare per transformar-me en mi mateix. ¿Quin gran reclam per a un film!

El projecte estètic de la pel·lícula dona lluentor a l’obra de teatre amb un humor més picant. A més, alguns excessos visuals serveixen per destacar tot allò que passa per la ment de Guillaume, deixant que una mirada, un gest o una paraula provoquin el riure. Perquè, en aquesta història, res no succeeix com estava previst.>>

TRÀILER                                                GUILLAUME GALLIENNE

També es projectarà dilluns 17 de novembre en 2 sessions: 17:00 i 19:15h.

DOSSIER DE LA PEL·LÍCULA

 

dimarts 25 de novembre de 2014

LORE

Cate Shortland. Alemanya, 2012

amb: Saskia Rosendahl, Nele Trebs, Ursina Lardi, Hans-Hochen Wagner, Kai Malina i André Frid

VO en alemany amb subtítols en castellà. 109 minuts

<<La primera vegada que vaig llegir el llibre The dark room de Rachel Seiffert se’m va quedar gravat. Les tres històries de la novel·la –narrades des del punt de vista d’una persona jove que intenta trobar-li sentit a l’Alemanya feixista—feien que la narració fos íntima i basada en l’experiència. Les lluites dels personatges són profundes però també molt commovedores. Em vaig quedar fascinada per l’interior de Lore, la protagonista: un lloc esgarrifós ple d’una estranya barreja de seguretat i ambigüitat. Rachel escriu en fragments, en austeres observacions sense comentaris. Era esgarrifós pensar en adaptar la seva novel·la al cinema, ja que no arribava a cap tipus de conclusió, però em cridava l’atenció des del punt de vista dels nens.

Lore i els seus germans són els privilegiats fills d’un oficial d’alt rang de les SS involucrat en assassinats en massa a Bielorússia. Mentre que ells es distreuen amb els seus jocs, nens de tota Europa estan sent sistemàticament assassinats. La família de Lore és intocable fins que el seu pare torna el 1945 de l’est del país. El 1939, el pare de Lore era un heroi de guerra però el 1945, quan la pel·lícula comença, és considerat un criminal. La meva intenció era entendre com influeix això en la ment d’un nen, com una persona creix sabent que aquells éssers tan propers a ella han comés crims inimaginables i que el genocidi va tenir lloc enmig de la seva “vida quotidiana”.>>

TRÀILER                                                 CATE SHORTLAND

DOSSIER DE LA PEL·LÍCULA

També es projectarà el dilluns 24 de novembre en 2 sessions: 17:00 i 19:00