dimarts 1 de desembre de
2015
Animació
VO en japonès amb subtítols en castellà. 126 minuts
El possible testament cinematogràfic d’Hayao Miyazaki és una
pel·lícula monumental i enlluernadora, un dels molts desenllaços
perfectes que podria haver donat la seva filmografia. Potser no
sigui la fi de festa imaginada: tot i que una part de la història, la
que fa referència als somnis del protagonista, es mogui en un
pla irreal de caire fantàstic, El
viento se levanta no desplega a
bastament els personals, i arrabassadors mons imaginaris als que
hom viatja automàticament en pensar en l’autor de Mi vecino
Totoro (1998) i El viaje de Chihiro (2001).
Sobre la vida d’un personatge real, l’enginyer aeronàutic Jiro
Horikoshi, dissenyador d’avions de combat durant la Segona Guerra
Mundial, la pel·lícula de Miyazaki es mou en un pla més
realista. Però, això no obstant, és una peça absolutament coherent a
nivell formal, emocional i temàtic (les seqüeles de la guerra,
la relació entre l’home i la natura, la infantesa, la pèrdua d’un ésser
estimat o la relació entre la vida i la mort) amb l’obra
anterior del mestre, i un film extraordinari. Bella i escrita amb delicadesa
(l’atenció en els personatges, la lucidesa amb la que estan
integrats en un marc històric), El
viento se levanta creix en el seu aspecte
romàntic i regala una inoblidable història d’amor tràgic.
La pel·lícula ens parla de Jiro Horikoshi, un dels majors
enginyers aeronàutics de la història, que es va fer famós, molt al seu
desgrat, per haver dissenyat un dels avions de combat més temuts
de la Segona Guerra
Mundial: el Zero japonès.
Sorprèn molt veure el tractament del protagonista, Jiro,
mantenint un punt de vista que fa que el veiem més com un artista que
com un tècnic. I és que, com el propi Miyazaki deia, un enginyer
i un artista tenen un mateix objectiu comú: la creativitat. Tots
dos dissenyen coses del no-res i no deixen de buscar com
millorar la seva obra.
I aquí és on la polèmica comença a afectar la pel·lícula. Qui
coneix Miyazaki sap que les seves obres sempre tenen un missatge
pacifista contra l’absurd de la guerra, i aquesta no n’és pas
una excepció, però no han estat poques les boques que han ressaltat
l’incòmode subtext que pot venir al cap després del visionat:
com es pot tractar artísticament la figura d’algú el treball del qual
ha donat lloc a un arma tan mortífera? «Sabia que en ficava en un terreny complicat amb aquesta història», confessa Miyazaki: «Però
no volia plegar-me a les crítiques que poguessin arribar en
aquest sentit i vaig decidir portar aquell projecte fins a la fi amb totes les
seves
conseqüències».
