HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre i desembre


dimarts 1 de desembre de 2015



Hayao Miyazaki. Japó, 2013
Animació
VO en japonès amb subtítols en castellà. 126 minuts
 

 



El possible testament cinematogràfic d’Hayao Miyazaki és una pel·lícula monumental i enlluernadora, un dels molts desenllaços
perfectes que podria haver donat la seva filmografia. Potser no sigui la fi de festa imaginada: tot i que una part de la història, la
que fa referència als somnis del protagonista, es mogui en un pla irreal de caire fantàstic, El viento se levanta no desplega a
bastament els personals, i arrabassadors mons imaginaris als que hom viatja automàticament en pensar en l’autor de Mi vecino
Totoro (1998) i El viaje de Chihiro (2001).
Sobre la vida d’un personatge real, l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi, dissenyador d’avions de combat durant la Segona Guerra
Mundial, la pel·lícula de Miyazaki es mou en un pla més realista. Però, això no obstant, és una peça absolutament coherent a
nivell formal, emocional i temàtic (les seqüeles de la guerra, la relació entre l’home i la natura, la infantesa, la pèrdua d’un ésser
estimat o la relació entre la vida i la mort) amb l’obra anterior del mestre, i un film extraordinari. Bella i escrita amb delicadesa
(l’atenció en els personatges, la lucidesa amb la que estan integrats en un marc històric), El viento se levanta creix en el seu aspecte
romàntic i regala una inoblidable història d’amor tràgic.
La pel·lícula ens parla de Jiro Horikoshi, un dels majors enginyers aeronàutics de la història, que es va fer famós, molt al seu
desgrat, per haver dissenyat un dels avions de combat més temuts de la Segona Guerra Mundial: el Zero japonès.
Sorprèn molt veure el tractament del protagonista, Jiro, mantenint un punt de vista que fa que el veiem més com un artista que
com un tècnic. I és que, com el propi Miyazaki deia, un enginyer i un artista tenen un mateix objectiu comú: la creativitat. Tots
dos dissenyen coses del no-res i no deixen de buscar com millorar la seva obra.
I aquí és on la polèmica comença a afectar la pel·lícula. Qui coneix Miyazaki sap que les seves obres sempre tenen un missatge
pacifista contra l’absurd de la guerra, i aquesta no n’és pas una excepció, però no han estat poques les boques que han ressaltat
l’incòmode subtext que pot venir al cap després del visionat: com es pot tractar artísticament la figura d’algú el treball del qual
ha donat lloc a un arma tan mortífera? «Sabia que en ficava en un terreny complicat amb aquesta història», confessa Miyazaki: «Però
no volia plegar-me a les crítiques que poguessin arribar en aquest sentit i vaig decidir portar aquell projecte fins a la fi amb totes les seves
conseqüències».

TRÀILER                                                          FOTOGRAMAS



dimarts 15 de desembre de 2015

Naomi Kawase. Japó, 2014
amb: Nijiro Murakami, Jun Yoshinaga, Miyuki Matsuda,
Tetta Sugimoto, Makiko Watanabe i Jun Murakami
VO en japonès amb subtítols en castellà. 119 minuts

Rodada a la illa d’Amani Oshima (lloc de procedència dels
avantpassats de la directora), la pel·lícula pren com a epicentre
de les seves reflexions a Kaito i Kyoko, una parella
d’adolescents en plena descoberta de les qüestions humanes
essencials. La cineasta planteja un lluminós cicle vital
que parteix de la mort per desembocar en la creació. En
l’inici, el cos d’una persona ofegada arriba fins a la riba. Es
tracta d’una referència als tifons que durant 2013 sacsejaren
l’illa i que l’equip de rodatge va haver d’encarar.
Com sempre en Kawase, la vivència personal i el cinema
són indivisibles. La mort de la seva mare adoptiva es tradueix
en aquesta ficció mitjançant la progenitora de Kyoto,
una xaman en estat terminal que prepara la seva fi fins
a convertir-la en una experiència intensa, però també harmònica
amb el seu entorn.
Aguas tranquilas enfronta els seus dos joves protagonistes
amb les grans preguntes de l’existència. L’emoció apareix
quan aquelles qüestions s’aborden a través de l’afecte quotidià
(Kawase reflecteix els lligams familiars, en especial
els materno-filials amb una gran sensibilitat) i de la natura.
En alguns passatges la realitzadora intenta trobar en el paisatge
la resposta a enigmes impossibles de resoldre.



dimarts 22 de desembre de 2015



Yoji Yamada. Japó, 2014
amb: Takako Matsu, Haru Kuroki, Kotaro Kataoka, Hidetaka
Yoshioka, Chieko Baisho i Satoshi Tsumabuki
VO en japonès amb subtítols en castellà. 136 minuts

La principal troballa de La casa del tejado rojo és condensar
en poc menys de dues hores bona part de la història més
recent del Japó, establint alhora un profund diàleg amb la
societat nipona del present a través de la figura dels joves.
Basada en una novel·la de Kyoko Nakajima, el veterà director
relata en ella les vivències d’una família burgesa durant
part de l’era Showa, concretament els períodes que
abasten la Segona Guerra Sinojaponesa i la Segona Guerra
Mundial. Es detecta al film una emergent nostàlgia en què
conviuen present i passat a través d’infinitat de flashbacks
que fan visibles els relats que Taki, la minyona de la casa
ara convertida en àvia, li descriu al seu nebot Takeshi.
A través d’una història d’amor prohibit, Yamada suggereix
alguns temes tabú de la societat de l’època, com l’adulteri
o el lesbianisme, prenent també prestades algunes de les
inquietuds temàtiques del cinema d’Ozu (la dissolució dels
lligams familiars o el pas del temps, situant la càmera a
l’alçada del tatami en les escenes familiars, com ho feia el
mestre japonès). L’ús d’una il·luminació dura com a intent
d’unificar el film acaba dotant el temps passat (mostrat en
tons sèpia esquitxats de subtils saturacions cromàtiques)
d’una pàtina d’irrealitat.