dimarts 13 de
desembre de 2016
Degut a la seva llarga durada, aquesta pel·lícula es
projectarà en 2 sessions: 17:00 i 20:45 h.
Bruno Dumont.
França, 2014
amb: Alane Delhaye, Lucy Caron i Bernard Pruvost
VO en francès amb subtítols
en castella. 208 minuts
El petit Quinquin i la seva
xicota Eve lideren una colla de delinqüents que està atemorint un poble de
Boulonnais (França) amb els seus esgarrifosos crims.
Afectat per un fascinant
humor absurd, minimalista i sinistre, aquest divertiment sobre la investigació
d’unes morts en un poble del nord de França és una nova reflexió del seu autor
sobre el mal com a fenomen imnipresent, impossible d’esquivar i lligat a la
condició humana.
COMÈDIA SALVATGE
Algú ha assassinat i
esquarterat un ésser humà i ha dipositat les seves despulles a l’interior del
cul d’una vaca. Així arrenca aquesta comèdia policial amb què Bruno Dumont ha
satisfet l’encàrrec que li va fer el canal Arte de dirigir una sèrie de quatre
episodis per a la televisió. << Em donaven total llibertat, només havia
d’ajustar-me al format i als 52 minuts que havia de durar cada capítol>>,
explica el realitzador, que ha passat de l’austeritat continguda a la comèdia
més salvatge.
PROBABLEMENT, EL DIABLE
A l’interior d’una granja
notem la presència del mal. El comandant de la gendarmeria acarona el terra i
afirma que el diable és allà mentre observem el rostre de Dany, un jove
deficient que mira el cel com si estigués posseït. Uns acords de Bach creen una
atmosfera religiosa en un espai marcat per la banalitat. El misteri persisteix
i pren una dimensió que va de l’abstracte al místic, mentre es constata una
màxima que s’ha anat repetint al llarg de la ficció: ens trobem en el cor del
mal.
Els gestos dels personatges
no estan depurats, són exagerats i voluntàriament burletes. La puresa
cinematogràfica és substituïda per una marcada teatralitat de caràcter naïf,
mentre que el misteri no sorgeix de la inexpressió, sinò de l’expressió d’una
bogeria propera a la brutalitat. Aquesta bogeria insana ho contamina tot i
genera el desordre en un relat en què res no pot ser ordenat de de la lògica.
El món és arrasat pel mal, però aquest món és també metàfora d’una humanitat
que ha perdut l’humanisme per retrobar les restes de l’autèntica bèstia humana.
Tot l’univers travessat pel mal no és contemplat des d’un exercici de recerca
de la transcendència a partir de la banalitat, sinó des de la burla. La
comicitat serveix per revelar la brutalitat. Estem en un món en què el mal
genera terror, però aquest terror transforma els humans en autèntics bufons.
L’estructura fílmica de la
ficció podria ser la d’una mena de True
detective a la francesa, amb alguns encreuaments específics cap al més
sinistre que va explorar David Lynch a Twin
Peaks. A l’epicentre de la sèrie hi ha diversos assassinats esgarrifosos.
BENVINGUTS AL NORD
El títol de la pel·lícula
està tret d’una cançó escrita en ch’ti pel
poeta i compositor musical Alexandre oaquim Desrousseaux, el 1853, Le p’tit quinquin (Le petit enfant). El ch’ti, semblant en certa manera al patois, és la forma en què es coneix el
dialecte que es parla al departament Nord-Pas de Calais, que és la zona on
s’esdevé l’acció i la regió natal del propi Dumont. La cançó de Desrouseeaux
s’ha transmès de generació en generació fins a esdevenir una senya d’identitat
de tota la regió.
Dumont crea una forma molt
personal de comèdia policíaca a la vegada que ofereix un retrat de la forma de
vida dels llocs de la seva infantesa, a partir precisament de la diferència.
Malgrat l’estrambòtic d’algunes de les seves situacions i el to de comèdia una
mica surrealista, El pequeño Quinquin
és també un document, una exploració antropològica d’un lloc que sembla deixat
de la mà de Déu i el revers, àcid, de determinades i populars comèdies
cinematogràfiques gales com ara Bienvenidos
al Norte.
La investigació policial està
permanentment en punt mort. Mai no sembla avançar. Dumont es recrea aleshores
en les figures policials i els seus curiosos hàbits. Van der Weyden esgrimeix
una enorme facilitat per empunyar la pistola i disparar a l’aire. Quan són avisats
d’alguna emergència, col·loca de seguida els llums blancs sobre el capó del
cotxe, però mai no sona la sirena. Mentrestant, Quinquin, la seva xicota Eve i
els seus dos amics continuen convertint l’estiu en un banc de proves per
llençar petards, perseguir emigrants o destrossar un dels seus veïns en els
autos de xoc.
Degut a la seva llarga durada, aquesta pel·lícula es
projectarà en 2 sessions: 17:00 i 20:45 h.
